20 minuts

Encara ressona la veu de la Srta Ciccone en el meu cap, quan la Marta, la meva fillola, em ve a buscar per portar-me a l’aeoroport.
L’enbarcament i els altres procesos obligatoris per pujar a l’avió, els faig sense cap problema, fins hi tot, aquest cop no em sona l’alarma.
Un cop a l’avió cap a Amsterdam, no em costa dormir, fins que el continuat soroll d’obrir llaunes em desperta, just per a menjar alguna coseta.
Sempre he pensat, que ser viatger d’un avió a l’hora de menjar, deu ser el mes semblant a possar-se a la pell d’un gos. Depens totalment de quan les hosteses ho vulguin, a mes, tampoc pots escollir, si nomes et donen cacahuets, dons cacahuets, si hi ha pollastre, dons mes val que t’agradi, mai podras dir, ara vull una pizza i a la hora que vulguis, en aquell petit domini, el teu amo es l’hostessa i ella et donarà de menjar, quan li vagi be, i si aixis ho vol.
Ja estic a Schiphol, la carta d’embarcamet em marca la porta F7, per agafar l’altra vol, i segons el mapa de situació, estic justament a l’altre punta, el mapa em diu, sumant els temps, que trigaré uns 20 minuts, i aixís es, sense comtar la parada a la “narcosala” dels fumadors, crec que l’unica en tot aquest inmens aeroport.
Per fi arribo a la porta que em toca, però algo no va be, miro la pantalla, i només surten 2 vols, un a Tokio i l’altre a Kuala Lumpur, merda, ja hi som… Per fi, trobo una pantalla on hi surten tots els vols, i el meu hi surt, però a la porta E20, com es petit aquest aeroport, trigo uns 20 minuts mes a ser-hi.
Per fi arrivo, i ara si, es la correcta, encara tinc molt de temps, i començo a escriure aquesta crónica, en Word de moment, perqué encara no he trobat un Server wi-fi de franc.
Ara aniré a fer un altre cigarreta, nomes son 20 minuts, i d’aquí 12 hores, ja estaré a Bangkok.